Quin és el teu primer record de l’Escola?
El d’una gran porta mig oberta i un jardí enorme, el dia que em vaig matricular a l’antic edifici. Vaig pensar que era un molt bon espai per estudiar, que hi tindria una bona vida universitària.

Tenies clara la vocació per l’enginyeria?
Sí, per l’enginyeria en general. Eren temps amb moltes menys especialitats que ara i jo havia estudiat amb el sistema de batxillerat francès de ciències, que ja m’enfocava clarament al món tècnic.

Sis anys d’Escola segur que van donar per moltes anècdotes.
Sí, però les més interessants no sé si es poden explicar. Les relacions entre professors i alumnes no eren com ara. En aquell moment, no els tremolava el pols als suspensos generals. Però, vist amb perspectiva, té una part bona que és la capacitat de resiliència que em va donar per a la vida professional.

Una vida professional que ha estat sempre lligada al ferrocarril.
Gairebé sempre, sí. No va ser vocacional, però la vocació ha anat creixent amb el temps. De seguida em va sorgir l’oportunitat de col·laborar en el disseny de la línia d’alta velocitat entre Barcelona i la frontera francesa. Era com si ara vinguessin a buscar un estudiant de màster per fer el primer projecte de Hyperloop a Espanya. No hi havia coneixement de l’alta velocitat a Espanya i vam aprendre-ho tot dels francesos. En aquell moment, l’accés al coneixement era més limitat, en el sentit que no es publicava acadèmicament, i vam tenir accés a informació sobre com havia de ser el disseny de la línia directament de les experiències de l’SNCF en la construcció del París-Lió.

Després ja vas entrar a FGC com a director de projectes.
Sí. Arribar-hi des de l’alta velocitat em va permetre una entrada al món del ferrocarril amb la darrera tecnologia i em va permetre transmetre molt coneixement a molts dels projectes d’FGC que, anys després, segueixen reconeguts per la seva qualitat.

Probablement, això et va fer la vida més fàcil com a director general uns anys després.
L’èxit d’FGC s’explica per moltes petites coses que sumades han fet que, tot i ser una companyia petita, sigui molt reconeguda internacionalment. És un èxit col·lectiu, des de l’aposta política inicial perquè la companyia fos liderada per un equip tècnic de molt nivell, a l’aposta per invertir i innovar en cadascuna de les àrees de la companyia, des del disseny de la infraestructura, a la gestió i el manteniment.

Parlaves del reconeixement internacional i tu has estat quatre anys presidint la principal organització de transport públic a nivell global, la UITP. Com has viscut l’experiència?
També ha estat un procés natural. Precisament per la voluntat de conèixer experiències, per a una companyia petita com FGC era interessant anar a fòrums internacionals. A la UITP he passat per tots els nivells: des de les comissions tècniques, a president de l’associació mundial de metros i acabant el recorregut com a president de tota l’organització. Ha estat un honor i un privilegi conèixer experiències de mobilitat que han generat grans millores de la qualitat de vida a les ciutats.

Quines experiències destacaries com a enginyer?
Serà difícil sortir del tòpic: Suïssa i Japó. Suïssa és la sublimació de la tradició europea del ferrocarril. La precisió a tots els nivells. Un país que ha convertit el ferrocarril en un motiu d’orgull nacional. I eI Japó, per la seva aposta radical per la tecnologia, per desenvolupar a gran escala una xarxa d’alta velocitat amb una capacitat de transport immensa i amb uns índexs de puntualitat altíssims.

Quina ciutat posaries com a exemple de bon transport públic?
Segurament Singapur és el sistema de mobilitat sostenible més ben organitzat i pensat per generar qualitat de vida als seus ciutadans. Són pioners en implantacions tecnològiques i són referència per a totes les metròpolis que volen estructurar la mobilitat a partir del transport públic.

Tornant a l’Enginyeria de Camins i a l’aniversari de l’Escola. Quins canvis destacaries d’aquests 50 anys?
Hem viscut diferents etapes. La il·lusió dels anys 80, la gran transformació de Barcelona abans dels Jocs Olímpics o l’etapa de gran inversió entre finals dels 90 i la primera dècada del 2000. L’Enginyeria Civil catalana i espanyola van esdevenir referència a nivell mundial. L’L9, per exemple, va ser un showroom en els anys de la posada en servei. Després, amb la crisi del 2008 i l’aturada de les tuneladores s’ha diluït l’èxit de l’L9, però a nivell d’automatització vam ser pioners i referència mundial.

La crisi de 2008 va passar factura a l’L9 i també a tot el sector.
Sí. Els efectes es van notar a partir del 2010. L’L9 va passar de produir 100 milions d’euros en obra al mes a estar pràcticament parada. I no va ser l’única gran infraestructura que va quedar aturada. Això va provocar una diàspora d’enginyers i enginyeres i una pèrdua de talent que a hores d’ara encara no hem acabat de corregir. Segurament la crisi del 2008 no ha estat ben explicada i el nostre col·lectiu n’ha patit les conseqüències. L’aturada de l’obra pública va ser una conseqüència de la crisi, no una causa. La causa de la crisi va ser financera. És veritat, però, que el desprestigi de la política, en part, també ha acabat contaminant el nostre camp professional en la mesura que som un col·lectiu proper a l’administració.

Què podem fer per millorar la percepció del nostre camp?
Afortunadament, hem passat pàgina i l’Enginyeria de Camins avui no només se l’associa a la construcció –sector que, per cert, ha fet un gran esforç en innovació, sostenibilitat i modernització–, sinó també a la mobilitat sostenible, a la lluita contra el canvi climàtic o a la millora del disseny urbà. Però hem de ser capaços de transmetre millor que el nostre coneixement i capacitat està al servei de millorar la qualitat de vida de les persones.

Veus el futur amb optimisme, doncs?
Mantenir el nivell d’excel·lència de l’Escola és clau, no només perquè serveix per acabar tenint millors professionals, sinó perquè, sobretot, és una crida a que els estudiants de secundària de més talent s’interessin per la nostra enginyeria. És veritat que ara hi ha molta més competència d’altres disciplines molt llamineres, com l’Enginyeria Informàtica, però hem de transmetre que cap enginyeria com la nostra és capaç de combinar tècnica i humanisme, ús de les dades i la tecnologia amb intervencions físiques a la ciutat i el territori.

El Col·legi també fa 50 anys. Aquest és un bon moment per fer iniciatives conjuntes, especialment per generar vocacions. Quines accions hem de promoure?
El Col·legi és la continuació natural de l’Escola. És el punt de trobada dels professionals i, alhora, un lloc on projectar aquests valors als quals volem que se’ns associï. Des de fa tres anys, obrim el curs del màster de l’Escola amb un acte al Col·legi i el 90% de les nostres activitats estan obertes a precol·legiats i linkcamins. És important que l’Escola i el món professional estiguin en contacte permanent i comparteixin inquietuds, valors i una visió de conjunt.