La història de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria de Camins, Canals i Ports de Barcelona és, sobretot, la història d'una necessitat col·lectiva convertida en projecte acadèmic i, amb el temps, en referent internacional. Des de la seva creació fins a la seva consolidació en l'Europa del coneixement, el recorregut de l'Escola reflecteix l'evolució del país i de la pròpia Enginyeria Civil.
Els orígens: una demanda del país (1974-1983)
A finals dels anys seixanta, en un context de creixement econòmic accelerat, Catalunya patia una mancança evident: no disposava d'una escola pròpia per formar Enginyers de Camins, imprescindibles per al desenvolupament d'infraestructures estratègiques. Aquesta necessitat va mobilitzar un grup de professionals i institucions que, amb perseverança, van impulsar la creació del centre.
El projecte va ser una realitat al 1973 amb l'aprovació oficial de l'Escola, gràcies a la complicitat de la Universitat Politècnica de Barcelona i a una conjuntura política favorable, tan efímera com decisiva. Però l'èxit inicial no amagava les dificultats: sense recursos suficients, el primer curs, iniciat el gener de 1974, es va finançar amb aportacions privades canalitzades a través d'un Patronat.
Amb només una aula a la Torre Girona i un equip docent reduït però entusiasta, l'Escola va començar la seva activitat. La figura clau d'aquesta etapa fou el primer director, José Antonio Torroja, que va imprimir al centre un model innovador inspirat en les universitats anglosaxones, basat en la dedicació plena del professorat i la integració de docència i recerca.
Malgrat la precarietat inicial, el creixement va ser ràpid: en cinc anys, es va passar de 35 alumnes a 700, i es van completar els estudis amb un nou pla acadèmic més modern i flexible.
Consolidació i expansió (1984-1999)
L'etapa de consolidació va coincidir amb la construcció del Campus Nord de la UPC, que va permetre superar les limitacions físiques de Torre Girona i dotar l'Escola d'instal·lacions adequades per a la docència i la recerca.
Durant aquests anys, es va desplegar plenament el "model Torroja", amb una aposta decidida per la recerca i la transferència tecnològica. Es van crear laboratoris i centres de prestigi internacional, com el CIMNE o el Laboratori d'Enginyeria Marítima, que van situar l'Escola en el mapa científic global.
Paral·lelament, l'oferta docent es va ampliar amb noves titulacions, com Enginyeria Tècnica d'Obres Públiques i Enginyeria Geològica, convertint el centre en un pol integral de formació en Enginyeria Civil.
El 1999, coincidint amb el seu 25è aniversari, l'Escola ja era una institució consolidada, amb forts vincles amb el sector professional i una clara vocació de futur.
L'adaptació europea i el segle XXI (2000-2023)
Amb l'entrada al nou mil·lenni, l'Escola va afrontar un nou repte: l'adaptació a l'Espai Europeu d'Educació Superior arran del procés de Bolonya. Aquest canvi va transformar l'estructura dels estudis, introduint graus, màsters i doctorats amb criteris homogenis a escala europea.
L'oferta acadèmica es va diversificar amb graus com Enginyeria Civil, Enginyeria Ambiental o Ciències i Tecnologies del Mar, i màsters especialitzats, reforçant la internacionalització i la mobilitat d'estudiants i professorat.
En paral·lel, la recerca ha continuat expandint-se, amb la creació de grups i centres vinculats al Departament d'Enginyeria Civil i Ambiental, i amb una estreta col·laboració amb empreses i institucions.
Els avenços tecnològics, d'internet a la intel·ligència artificial, han transformat també la manera d'ensenyar i aprendre, obligant l'Escola a una adaptació constant per mantenir l'excel·lència formativa.
Una institució amb mirada de futur
Avui, més de cinquanta anys després de la seva fundació, l'Escola de Camins de Barcelona és un centre plenament consolidat, amb una forta projecció internacional i una estreta connexió amb el món professional. Nascuda de la iniciativa d'uns visionaris i aixecada amb recursos escassos però amb gran determinació, s'ha convertit en un motor de coneixement i innovació.
La seva trajectòria demostra que, quan una societat identifica una necessitat i s'organitza per donar-hi resposta, pot construir institucions duradores capaces d'adaptar-se als canvis i liderar el futur.
Com a primer director de l’Escola, el professor José Antonio Torroja va impulsar un determinat model de centre, que és el que n’ha marcat l’estructura i el funcionament des que es va crear fins ara. Un model en el qual una bona part del professorat dedica la major part del temps a l’ensenyament i a la recerca, i alhora és capaç de fer escola en diverses especialitats i de formar equips de recerca i de formació d'estudiants de postgrau i de futur personal directiu de l’Escola, de manera que pugui servir el país en activitats relacionades amb la docència i la recerca, en col·laboració activa amb la indústria.
Tenint en compte aquest model, va aconseguir aglutinar una sèrie de professors i professores il·lusionats que van aconseguir posar en marxa l’Escola i fer-la créixer. I, encara ara, són els màxims exponents de l’Escola de Camins de Barcelona.
Eduardo Alonso Pérez de Ágreda
Durant la direcció del professor Eduardo Alonso es va construir el model acadèmic de l'Escola. En particular, es va dur a terme una cerca de nous professors i professores, joves, amb una formació excel·lent i una gran motivació.
Hi va haver un cert fervor revolucionari al voltant de l'autonomia universitària, amb el rebuig a la via del professorat funcionari i l'adopció d'una via contractual que advocava per la fi de les oposicions clàssiques. Va durar poc temps.
Es va ocupar la totalitat de la Torre Girona i es va consolidar una estructura administrativa. Es va fer una cerca infructuosa d'espai per a laboratoris en pavellons propers, però semblava que això infringia criteris de l'ordenament urbà, tot i que la història posterior va demostrar una altra cosa.
Juan Murcia Vela
L'equip de direcció del professor Juan Murcia va entrar amb el propòsit de continuar enfortint l'Escola en totes les activitats, dins de la línia marcada des dels inicis.
Es va treballar intensament, juntament amb el Rectorat, per l'aprovació del nou pla d'estudis, que estava retingut al Ministeri. També es va treballar amb un equip d'arquitectes designats per la Universitat per elaborar l'avantprojecte de les noves instal·lacions que hi havia previstes. Així, es van fer visites a laboratoris existents dins i fora d'Espanya. Es va reorganitzar l'estructura administrativa de l'Escola per afrontar millor les noves necessitats. Es va col·laborar amb el Col·legi d'Enginyers de Camins en assumptes d'interès comú com, per exemple, el 1r Congrés de l'Obra Pública de Catalunya. Es va dur a terme, de manera institucional i coordinada, amb diversos departaments implicats, la revisió del projecte d'enginyeria de detall (obra civil i arquitectura) del Centre d'Estudis Nuclears de l'Equador (JEN-CEEA).
Tot i que les circumstàncies van fer que l'equip directiu exercís durant poc temps, va quedar la satisfacció d'haver servit l'Escola.
Eugenio Oñate Ibáñez de Navarra
Durant el període del professor Eugenio Oñate es va iniciar la docència d'Enginyeria Tècnica d'Obres Públiques.
Molts dels primers professors i professores van arribar de diferents parts del món atrets pel nou model que proposava, basat en la combinació d’una docència de qualitat amb recerca en temes capdavanters. La vida a l'edifici històric de la Torre Girona (actual Rectorat de la UPC) tenia un aire familiar i qualsevol circumstància personal era motiu de celebració.
L'arribada de l’LRU l'octubre del 1982 va normalitzar la idea de combinar docència i recerca, i alhora va facilitar l'estabilització de desenes de professors i professores, que van accedir a places de titular i a càtedra els anys següents. L'oportunitat de promoure el 1986 la construcció de nous espais al Campus Nord, equipats amb laboratoris moderns, va suposar finalment haver de deixar la Torre Girona, no sense una certa tristesa, l'abril del 1989.
Antonio Marí Bernat
Els anys sota la direcció del professor Antonio Marí van ser els d'implantació del pla d'estudis del 1990, que per primera vegada en va considerar la ciclicitat. També es va crear un comitè assessor d'empreses constructores, que es va implicar en aspectes econòmics i acadèmics com ara el finançament per a la sala d'actes de l'ETSECCPB a l'edifici C2 del Campus Nord. Es van consolidar les relacions amb el Col·legi Professional d'Enginyers de Camins, Canals i Ports i amb el d'Enginyers Tècnics d'Obres Públiques.
Es va continuar la fase final de les obres del Campus Nord i es va col·laborar en la gestió del trasllat de l'Escola de la Torre Girona al Campus Nord.
Jesús Carrera Ramírez
Sota la direcció del professor Jesús Carrera es van consolidar les tasques començades per la direcció anterior (nou pla d’estudis, comitè d’empreses constructores, etc.) i es va reforçar la inserció pública de l’Escola mitjançant visites de personatges rellevants com Josep Borrell, Àngel Colom, Alfredo Rubalcaba, Joaquim Molins i Albert Vilalta, amb actes públics com el de graduació, la medalla Manolo Casteleiro, la celebració del 20è aniversari, etc., amb presència de la premsa.
Es va avançar en la tasca de convertir les nostres titulacions en alguna cosa més que un conjunt d'assignatures millorant-ne la interrelació i evitant solapaments.
Benjamín Suárez Arroyo
Sota la direcció del professor Benjamín Suárez es van actualitzar tots els plans d’estudis que s’havien posat en marxa derivats de l’LRU. Els plans d’estudis d’Enginyers de Camins (1995), Enginyeria Tècnica d’Obres Públiques amb 3 especialitats (1996) i Enginyeria Geològica (1994) es van modificar per acomodar-los a les noves directrius.
El professor Suárez va ser dels màxims defensors del trasllat de l’Escola al Campus Nord, primer com a subdirector i després com a director.
Un cop finalitzat el trasllat de l’Escola als edificis del Campus Nord, es van posar en marxa una sèrie d’iniciatives com el Centre de Documentació i Debat d’Enginyeria Civil i Medi Ambient (CDDECMA), el Centre de Càlcul de l’Escola i la Sala Polivalent.
Durant aquest mandat també es va introduir a l’Escola la metodologia de l’encàrrec docent, impulsada des del Rectorat, que a partir d’aquell moment va esdevenir fonamental per a tots els processos de contractació de professorat.
Antonio Aguado de Cea
En el període sota la direcció del professor Antonio Aguado es va signar el pla estratègic de l'Escola amb la UPC.
Es va celebrar el 25è aniversari amb diversos actes, inclosa l'edició del llibre sobre la seva història.
S'hi van introduir esdeveniments que es van anar consolidant posteriorment, com la festa de graduació i el fòrum d'empreses Futur Civil.
Es van signar acords de doble titulació i formació en gestió amb l'École des Ponts (ParisTech), l'Imperial College London i l’École des Hautes Études Commerciales (HEC), entre d'altres.
Es van reforçar diversos programes orientats a l’estudiantat: padrinatge, potenciació InterCamins, delegació d'estudiants i la reserva d'un espai a l'horari per a l'organització d'activitats d'interès comú.
Es va celebrar el III Congrés Nacional d'Enginyeria Civil a Barcelona. El Ministeri va aprovar la titulació d'Enginyeria Geològica.
Joan Ramon Casas Rius
El professor Joan Ramon Casas va ser el primer director de l’Escola de Camins que es va graduar al mateix centre, i això va generar una tendència que encara es manté.
En l’aspecte docent va liderar la proposta de l’Escola dels nous plans d’estudis segons la Declaració de Bolonya, consistent en un únic grau i diversos màsters especialitzats, que va defensar a la Conferència de Directors d’Escoles de Camins d’Espanya. També va promoure una revisió profunda dels continguts de les guies docents. Va consolidar la internacionalització de l’Escola, començada a la seva etapa anterior com a sotsdirector, ampliant el nombre de centres europeus per a intercanvis internacionals d’estudiants (Erasmus) i per a dobles titulacions. Va contribuir a l’enfortiment de les relacions en l’àmbit professional, amb un nou conveni amb el Col·legi de Camins i el patronat. Durant el seu mandat també es va construir la Sala de Tesines.
Francesc Robusté Anton
Durant el mandat del professor Francesc Robusté el rector va retallar el pressupost de l’Escola un 20 %. Es van reduir despeses internes i es va aconseguir finançament extrapressupostari. El president del patronat de l’Escola, Àngel Simon, va crear la reconeguda càtedra d’empresa Agbar. Ineco va crear una aula dedicada a paviments i el Cercle d’Infraestructures una càtedra d’empresa que complementava l'Aula COMSA i la Càtedra Abertis, ja existents, a banda de la Duran Farell. Es va constituir la CODEIC (Comissió de Directors d'Escoles que Imparteixen Ensenyaments d'Enginyeria Civil) per coordinar els plans d’estudis de Bolonya i es va participar activament en la definició dels màsters sectorials dins de la UPC, especialment del màster en Cadena de Subministrament, Transport i Logística, que ha donat lloc al màster universitari en Mobilitat Urbana patrocinat per l’EIT. Es va elaborar el llibre de presentació de l’Escola (2006, de 132 pàgines a color i en tres idiomes) i es va aconseguir posicionar l’Escola de Camins de Barcelona com la primera no només d’Espanya sinó de tota Iberoamèrica als rànquings internacionals i nacionals, com el rànquing del diari El Mundo.
Antonio Huerta Cerezuela
L’etapa sota la direcció del professor Antonio Huerta va ser molt intensa a causa dels canvis legislatius, que van implicar un sobreesforç d’adequació i modernització. Tot es va aconseguir gràcies al sacrifici, la generositat, la dedicació i el compromís amb la institució dels equips directius i de molts responsables d’assignatures i projectes concrets (acadèmics i de gestió). Algunes de les actuacions van ser el disseny i la implantació dels graus i màsters mantenint i alhora enfortint la internacionalització, amb la complicitat dels col·legis professionals; la millora dels espais per al personal d’administració i serveis; l’adequació dels barems d’avaluació a les recomanacions europees, que per a l'estudiantat implica una competitivitat millor i més justa; la implantació de teaching assistants amb el cofinançament de l’Escola; la impartició d’assignatures obligatòries en anglès per afavorir la internacionalització; la consolidació i l’ampliació de l’àmbit de Camins dins la UPC (unitat i autonomia acadèmica de l’Escola a les titulacions, al doctorat, a l’estructura administrativa, al campus, en nous espais, en la definició dels tribunals...).
Sebastià Olivella Pastallé
En el període sota la direcció del professor Sebastià Olivella es va continuar dissenyant i implantant graus i màsters del pla de l’espai europeu d’educació superior per tal de promoure la mobilitat i l’intercanvi. Es van signar convenis amb universitats de prestigi internacional.
Es van implantar uns mínims obligatoris de mobilitat i les pràctiques en empreses, que van tenir un gran efecte positiu en el currículum dels estudiants i les estudiants.
Es van assolir les acreditacions de l’AQU de graus i màsters. L'Escola hi va sumar l’acreditació de l’agència alemanya ASSIN, que permetia aconseguir el segell EUR-ACE.
En el pla de la gestió i administració universitària, l’entorn de Camins va ser pioner implantant l’any 2015 la Unitat Transversal de Gestió de l’Àmbit Camins (UTGAC), que va portar a una reestructuració organitzativa i d’espais. La UTGAC també va ser un element aglutinador en la incorporació de l’Institut de Sostenibilitat, el màster en Sostenibilitat i els doctorats en Enginyeria Ambiental i en Sostenibilitat.
Pedro Díez Mejía
En el període sota la direcció del professor Pedro Díez es va acabar d’incorporar a l’Escola el Departament d’Enginyeria Civil i Ambiental (DECA), amb la idea de gestionar les dues entitats com un ens únic. Es va crear una nova línia amb dos graus de vocació mediambiental (grau en Enginyeria Ambiental i grau en Ciències i Tecnologies del Mar) per valoritzar el paper de l’Escola en aquestes disciplines, i es va ordenar la línia d’enginyeria civil, de manera que es va reverificar el grau en Enginyeria Civil (habilitant) i es va crear el grau en Tecnologies de Camins, Canals i Ports (no habilitant, pensat per formar un itinerari integrat amb el màster). Es va crear el grup impulsor de l’Escola i un consell empresarial.
Es va fundar la CODICAM amb la resta d’escoles de Camins d’Espanya. Es va aconseguir una dotació econòmica d’FGC amb la intenció d’impulsar l’activitat acadèmica en l’àmbit de l’enginyeria ferroviària amb la contractació d’un professor o professora.
Esther Real Saladrigas
És la primera dona en dirigir l’Escola de Camins de Barcelona i sota la seva direcció és d’especial rellevància la reestructuració de l’oferta formativa de l’Escola. Entre d’altres es dissenya i s’implanta el Programa Acadèmic de Recorreguts Successius (PAR) que vincula la realització del grau en Enginyeria Civil amb el màster en Enginyeria de Camins, Canals i Ports.
Es posa nom propi a la Sala d’Actes passant a anomenar-se Sala d’Actes José Antonio Torroja en reconeixement al què va ser primer director de l’Escola, i es remodela per actualitzar-la tècnicament i fer-la més versàtil.
Es celebra el 50è aniversari de l’Escola d’Enginyeria de Camins, Canals i Ports de Barcelona amb patrocini aconseguit de diverses empreses.
Comparteix: